Actuació

El major i el menor

El que miraré de descriure en aquestes línies és el que al llarg dels anys he anat observant en relació a aquests conceptes, tal com he sentit parlar d’ells a mestres i companys d’ofici. Per tant, la definició que pugui se’n pugui extreure no pretén ser exhaustiva, ni té més voluntat que la de traslladar una experiència.

Tal com els entenc, el major o el menor de la peça es porten de manera col•lectiva i en viu. Són conceptes que demanen una atenció coordinada i generosa en el moment present, perquè es corresponen amb qualitats d’un subjecte orgànic, que és l’acte teatral.

Les decisions prèvies han hagut de ser preses, provades i ratificades en els assajos. Sobre el paper, el major haurien de portar-lo aquelles paraules o accions que per a nosaltres travessen el cor de l’obra, tal com volem traslladar-la a l’espectador; i que, per tant, han de seguir-se més visiblement; i el menor, les que serveixen per sostenir el viatge de les anteriors. Aquest seria l’esquema que emmarcaria l’acte viu de portar el major o el menor, i que per tant és una decisió conscient i prèvia a la representació.

El relleu del major al menor dins de la peça pot esdevenir-se i, de fet, s’esdevé, dins d’una mateixa rèplica, personatge, o escena al llarg de l’obra. No hi ha rèpliques o personatges majors o menors, per se. I dins, per exemple, d’un acte o d’una escena majors, apareixen elements menors, i viceversa.

Major i menor estableixen, de fet, un pols, un batec.

A més, el major no existeix sense el menor i, per tant, no hi ha una jerarquia que els ordeni, com el seu nom podria fer pensar.

I tampoc podem donar per cert que aquests conceptes s’assimilin als seus homònims en el llenguatge musical, sent fins i tot possible que un “to menor” porti el major d’una escena en un moment donat.

En la recerca d’imatges que ens puguin ajudar a comprendre i a aplicar aquests conceptes al nostre treball, em semblen especialment inspiradores les definicions clàssiques de Yang i Yin de la filosofia taoista, en les quals els ritmes naturals es defineixen per l’aparició de contraris.

Els ideogrames xinesos es tradueixen com a “costat fosc de la muntanya” pel Yin (representant alhora conceptes com la foscor, el fred, la tranquil•litat i l’interior) i “el costat il•luminat de la muntanya” pel Yang (que al seu torn, representaria la llum, la calor, l’activitat i l’exterior). Yin i Yang depenen l’un de l’altre. Podem relacionar superior amb inferior, dia amb nit, moviment amb quietud, elevació amb descens, llum amb foscor, foc amb aigua, per exemple. I de fet, cada fenomen natural, segons el Tao, però també el major i el menor d’una peça, poden ser vistos com el seu contrari des d’un altre punt de vista [1]. Un enciam és punxegut respecte d’una col però arrodonit respecte d’una pastanaga.

Tornem doncs a major i menor, i enfoquem-nos ara en el pas d’un a l’altre. El trànsit de major a menor sol dibuixar un arc ampli, perquè necessita sorgir, desenvolupar-se i canviar. Per tant, i en general, podem identificar aquestes fronteres entre escenes, o potser –en arcs més grans- entre diverses escenes breus, o fins i tot entre actes d’una peça. I aquestes fronteres entre les parts no són més que límits, sense espais buits entre si –no pas, doncs, com es representen en els textos, les rèpliques, les acotacions o els títols d’escenes i actes escrits sobre el paper. De fet, tal com els entenc, podríem dir que s’encadenen moments majormajor, majormenor, menormenor, menormajor en una seqüència sense interrupcions de so i silenci.

Com a intèrprets cal fluir junts, tremendament conscients del que les nostres decisions prèvies (en termes d’acció i de joc) representen en el moment present, en viu. Una escena de gran dificultat tècnica (perquè impliqui un moviment escènic molt precís i exigent, o amb grans efectes tècnics, o gran implicació emocional o física, o sigui especialment important per a un personatge concret en el seu recorregut) no té per què portar necessàriament el major de la peça. És important tenir en compte aquesta consideració, sobretot amb el pas de les representacions, ja que pot oblidar-se la decisió presa col•lectiva i conscientment i que la representació es vegi arrossegada per l’hàbit. Hem d’estar molt atents al fet que les nostres mancances individuals, que sovint, a més, es manifesten de manera inconscient, reemplacin decisions que han de ser col•lectives i conscients. L’intèrpret ha de fluir i preparar la seva acció, moment a moment, en relació a l’acte teatral com un tot.

Així doncs, major i menor, es refereixen a l’acte viu, i a aquells qui el produeixen: intèrprets i no pas personatges, il•luminadors i no pas llums, sonidistes i no pas sons. I en els assajos, poden i han de modificar-se les premisses i explorar-se les lectures que generen aquestes decisions.

Com el Tao, que és “el tot”, simbolitzat en Yang i Yin; l’acte teatral viu conté el major i el menor dins seu. Yin i Yang, menor i major, estan en constant mutació, la presència d’un en l’altre és el que orienta el moviment. Qui està en un moment determinat portant el menor cap al major ha de ser conscient que progressa cap a ell i per tant ja està en major d’alguna manera abans del relleu, i viceversa.

En el teatre, com a acte viu, allò que pren rellevància davant nostre a cada moment és conseqüència d’un continu fluir, d’una seqüència sense talls, impossible de produir sense una constant atenció col•lectiva.

 


[1] Empro aquí la definició de l’Escola Superior de Medicina Tradicional Xinesa, http://escuelasuperior.mtc.es/

Leave a Reply