Actuació

El sirrema

By 20 juny 2014 No Comments

Parlem avui del sirrema, tal com el defineix Antonio Quilis [1] i com ho estudiem habitualment a les nostres classes. Sense entrar en els conceptes de fonologia que es relacionen directament amb aquest (i que anirem referint en capítols posteriors), i que són propis de la teoria de l’entonació, descriurem molt breument què s’entén per sirrema i de quina manera podem aplicar aquest concepte al nostre treball com a actors.

En primer lloc, dir que el concepte “sirrema” m’interessa especialment perquè pertany a l’àmbit de la fonologia, això és, a l’observació de la llengua tal com es parla. És a dir, part de l’observació de l’idioma viu, i no de les regles que el regeixen a priori (com la gramàtica o l’ortografia). En segon lloc, que el sirrema es refereix a com els parlants agrupem les paraules dins d’una frase. Sovint, em penso, ens fixem en arcs excessivament amplis, com l’entonació de la frase (les línies melòdiques, els expresemes, cadències i anti-cadències) o excessivament petits (com el significat o el so de les paraules). Sent aquest treball importantíssim també, m’agrada començar pel sirrema com a mesura intermèdia. I sobretot, perquè em permet renovar l’atenció en l’aquí i ara, sent que entre sirrema i sirrema es produeix, o en tot cas, pot produir-se, una pausa respiratòria.

Anem doncs a la definició de Quilis, que tots coneixeu:
“Rep el nom de sirrema l’agrupació de dues o més paraules que constitueixen unitat gramatical perfecta, unitat tonal, unitat de sentit, i que a més formen la unitat sintàctica intermèdia entre la paraula i la frase.”

Observant doncs, com els parlants de l’espanyol agrupen les paraules dins d’una frase, s’observa que no solen fer pauses o si les fan (per obligada interrupció, com per exemple, per un esternut) tornen a reprendre en un lloc precís per tal de no sacrificar la comprensió d’aquella part. Aquests estudis em semblen especialment interessants per a nosaltres, ja que com a actors necessitem recuperar el sentit comú dels parlants de l’idioma que no parteixen, com nosaltres (excepte en el treball de creació) de textos escrits. I quines són aquestes agrupacions? Doncs són, en concret, nou, i tornant a Quilis les enumero:

1. L’article i el substantiu
2. El pronom àton i l’element que en la cadena parlada li segueix o al qual s’uneix
3. L’adjectiu i el substantiu, o viceversa
4. El substantiu i el complement determinatiu
5. Els temps composts dels verbs
6. Els elements constitutius de perífrasis o frases verbals
7. L’adverbi i el seu verb, adjectiu o adverbi
8. La conjunció i la part del discurs que introdueix
9. La preposició amb el seu terme

Sobre la base d’aquesta llista vull fer algunes observacions. En primer lloc, que sol integrar-se al punt 1 el nom propi que funciona de manera anàloga dins la frase, i que no pot anomenar-se sirrema per ser una sola paraula, però que se separaria de la resta d’elements de la frase de la mateixa manera.

Exemple:
El nen / corre.[2] Barcelona / dorm.

En segon lloc, que el que segueix al pronom àton “que” ho solem dir en una sola emissió de veu, per llarga que sigui la cadena que li segueixi.

Exemple:
Em va dir / que de cap de les maneres ho acceptaria.
Li va demanar / que es mengés tota la sopa.

Que, respecte del punt 6, igual que en les perífrasis verbals, no farem pauses enmig d’una frase feta:

Exemple:
En Pau / ja no és el que era.

I finalment, que entendrem per conjuncions tant aquestes com, a efectes del nostre treball, les locucions conjuntives. Així doncs, unirem en la mateixa emissió de veu tant el que segueixi a: el fet que, com, i, o, i, encara que, ni, mes, però, si, sinó, ja, sigui, bé , després , doncs , així , amb prou feines , quan , mentre , perquè, o sigui, a fi que, tret que, a pesar que, així que, o bé, una vegada que, atès que, és a dir, segons que, per més que, amb la condició que, ja que, ja que, tan aviat com, tant com, és a dir que, etc.

Hem enunciat les agrupacions de paraules que formen sirrema en castellà. La meva experiència és que el mateix esquema és aplicable al català.

Us proposo que, sense donar-li massa més voltes, agafeu un text, dramàtic o no, i el separeu intuïtivament en parts més petites que la frase. Confia que també tu ets parlant del teu idioma i que, per tant, hi ha molt de tot això que ja saps. I si, per contra, t’aproximes amb aquest sistema al castellà o al català des d’una llengua estrangera, et proposo que usis la llista anterior i observis si aquesta separació en parts més petites que la frase pot ajudar-te a comprendre millor el significat del text.

En la majoria dels casos, en l’actuació, hem de parlar les paraules com si anessin pròpies. Crec que aquest treball ens ajuda també a apropiar-nos-les més profundament.

Sense haver estudiat en profunditat la fonologia d’altres llengües com l’anglès, el francès, el portuguès o l’italià, aquesta mateixa classificació pot ajudar-te com menys a comprendre textos en aquestes llengües d’una manera més connectada, ja que convida a observar mesures assequibles, entrena a percebre les parts i a connectar-les de diferents maneres. Sense conèixer les normes de locució d’altres llengües, i per tant les seves corbes melòdiques, els seus ritmes, etc. podem almenys comprendre millor el contingut d’una separata o d’un guió si comencem llegint-lo d’aquesta manera. Després, les corbes melòdiques pròpies de l’entonació de l’idioma respondran curiosament a agrupacions d’aquestes seccions, així que no hauràs treballat debades. En alemany, fins i tot, pots veure com alguns sirremes es converteixen en paraules i es pronuncien també, per tant, d’una sola tirada (Ex: kindergarten).

Una altra apreciació important és que estem parlant de l’estructura subjacent del llenguatge, i per tant, l’entonació del qual no ha estat endreçada encara per altres estructures més visibles com la puntuació o, més enllà, el vers, per exemple. Treballar els sirremes ens ajuda també a percebre d’una manera més conscient el que cadascuna de les estructures més visibles aporta a la locució d’un text. Sirremes, puntuació, vers o prosa, la rèplica dramàtica mateixa (perquè, de vegades, una sola frase la comparteixen diferents personatges), s’integraran, dialogant entre si, afegint les estructures més visibles a les que ho són menys, sense anul•lar-les. Tornarem sobre aquesta idea quan hàgim estudiat aquests elements.

Però tornant a la definició de sirrema, diu Quilis, que “les paraules que constitueixen un sirrema romanen sempre íntimament unides, no permetent una pausa en el seu interior.” És a dir, que si necessitem fer una pausa respiratòria durant la parla, procurarem sempre realitzar-la entre sirremes, sense trencar-los, per no sacrificar la comprensió del missatge. Sovint, els èmfasis excessius (per “estil”, o simplement per desconeixement) o les vicissituds a les quals ens enfrontem com a actors mentre parlem en escena (amb seqüències d’acció molt exigents físicament, múltiples centres d’atenció, o simplement, els nervis, o l’ocasional desconnexió del moment present) ens fan perdre aquesta valuosa intuïció que tenen els parlants d’una llengua quan la usen, i que ens allunyen per tant de l’idioma, com també, inconscient i malauradament, de l’espectador.

Quan un amic em diu “no m’agrada el teatre”, però no diu “no m’agrada el cinema” sempre penso que es refereix, una miqueta si més no, a com es parla en el teatre. I no només perquè hi ha molt teatre que no parla el llenguatge del carrer, (malgrat això és cada vegada menys cert) sinó perquè, de vegades, l’intèrpret afegeix una distància extra vers la parla. Mitjançant un senzill treball sobre els sirremes, la puntuació i el vers, crec que podem ajustar-nos a les exigències de cada estructura sense afegir-li floritures. Al contrari, crec que les estructures són eines per mantenir-nos connectats amb el text en l’aquí i ara i, per l’experiència amb els alumnes, la parla en el teatre es naturalitza, es manté senzilla, justa, sense perdre els nivells d’expressió propis de cada text.

Per a això, en primer lloc, haig de saber on puc respirar sense que la majoria dels parlants de la llengua compartida (en el nostre cas, els espectadors) deixin de comprendre el que dic. No hi ha coreografia, ni acció, ni puntuació, ni metre que hagin de sacrificar la comprensió. I no obstant això, com no, podem jugar amb els límits conscientment, i posar la comprensió en risc. Si el que ens proposem és precisament això, doncs molt bé; però, en tot cas, crec que no hem de deixar aquest element en mans de l’atzar.

A banda de la respiració purament fisiològica, hi ha la connexió entre el pensament o la imaginació i la veu. És molt difícil renovar un pensament sense que hi intervingui la respiració. Prova-ho i nota la diferència. Alhora, per comprendre el que algú ens diu, és fonamental respirar amb fluïdesa mentre parla. Adona-te’n, també. Així doncs, separar el text en sirremes em permet, primer de tot, contemplar una mena de mapa de llocs on respirar, i per tant, renovar la meva atenció, deixar fluir la meva imaginació, articular el pensament i finalment l’acció. Puc veure més clarament també, com puc integrar estructures lúdiques com a seqüències de moviments, d’accions, musicals o unes altres. Per què? Doncs perquè qualsevol seqüència musical, física, etc. estarà també regida per un ritme respiratori. Tot el que siguis capaç d’integrar respirant fluidament podrà jugar com a partner.

I finalment, i molt important, és notar que dibuixar aquest mapa no m’impedeix tornar en qualsevol moment a traçar arcs més amplis, mirar el text com un tot o percebre’l amb major perspectiva per identificar les grans línies que el travessen, o submergir-me en el fonema, en el so, o en la forma de la paraula, en la seva situació en el cos, etc. ja que tot això té el seu reflex, sense anul•lar-ho, en aquests petits grups de paraules.

Prova doncs, de llegir el text en veu alta sirrema a sirrema, abans de treballar-ne la puntuació. Renova la teva atenció en cadascun d’ells, de moment, sense buscar encara aquests arcs més amplis. Si vols llançar-te a un text sense puntuació per explorar aquest concepte de manera aïllada, abans d’atacar el text dramàtic que tinguis entre mans, et recomano l’últim capítol de l’Ulisses de James Joyce. Una altra magnífica novel•la ben parca en puntuació és El otoño del patriarca, de Gabriel García Márquez. Observa quant de l’idioma se sosté per si mateix. I comprova com n’ets de capaç de comprendre d’una manera més oberta, menys unívoca, allò que llegeixes.


[1]A. Quilis y J.A. Fernández, Curso de Fonética y Fonología Españolas, C.S.I.C., Madrid, 1979
[2]En tot aquest article la / marcarà la separació entre sirremes. La / permet doncs, una respiració.

Leave a Reply