Actuació

La puntuació

Hem parlat de com portar als peus, al cos, les paraules d’un text. Fem un pas més en aquest treball, analitzant el sentit dels signes de puntuació.

La puntuació se situa, quant a visibilitat, per sobre del sirrema i, guia el text , el “mou”, respectant l’estructura subjacent del llenguatge. La separació d’un text en sirrems no és visible al lector; la puntuació, no obstant, sí que ho és. Més endavant completarem aquesta idea. Quedem-nos ara amb que les estructures més visibles, manaran sobre les que ho són menys, sense deixar de respectar-ne la integritat. En el nivell inferior hi haurà els fonemes, les paraules i els sirremes; per sobre d’aquest nivell, la puntuació; i per sobre d’aquest encara, en un nivell més visible (el vers, o qualsevol forma més externa que sigui possible sobreposar a les anteriors).

En primer lloc, parlarem un a un dels signes de puntuació stricto sensu (ja que en les dramatúrgies contemporànies podem trobar altres signes que afecten al text en aquest mateix nivell –entre el sirrema i el vers). Em referiré, doncs, en aquest article a:

, ; . ? ! () – “” …

Comencem per la coma. Podem distingir, de manera general, dos tipus de comes: les que separen els elements d’una enumeració o seqüència i les que serveixen per fer un aclariment, assimilables completament al parèntesi o als guions.

Em referiré, a continuació, a les primeres. Expllorem quin moviment li imprimeix a l’ordre dels sirremes, de les paraules d’un text, la seva separació a través de comes.
Pren qualsevol frase en la qual identifiquis una enumeració i camina-la.

Ràpid, els bàrtols, quatre draps, sabó.

En aquesta enumeració veiem que les comes separen paraules i sirremes, pròpiament dits (recordeu la diferència que vam establir). En qualsevol cas, els elements de l’enumeració queden separats per comes. En l’expemple, les comes respecten la frontera de sirrema (veurem més endavant que això no és sempre així). Mou ara aquesta frase tal com ho fèiem en el capítol anterior, avançant en línia recta, cap a un punt de l’espai (l’interlocutor). Observa si el discurs es para o si simplement necessites “moure” aquest “avançar cap a endavant” en algun sentit. Explora quin gest, quin moviment dins del teu caminar, expressa millor el sentit que imprimeix la coma en aquesta frase. Fixa’t en la pròpia grafia de la coma. Se situa en la part baixa del text, arran de terra, i a més, torça la trajectòria. Aprofundeix en el gest que va sorgint i porta’l als peus. No deixis que sigui un gest perifèric (només de la cara, o de les mans, o dels braços), permet que impliqui tot el cos. El sentit d’això, és que el moviment sigui el més clar i esquemàtic possible, precís i senzill, per poder usar-lo còmodament i ajudar-nos veritablement a llegir “sobre els peus”. Possiblement hagis arribat a un moviment que tingui a veure amb un canvi de direcció avançant endavant, vers el final de la frase. Et proposo que facis els canvis de direcció fent angles rectes, simplement per accentuar-los al màxim, fer-los més clars i sistemàtics. Prova-ho.

Observa ara, d’una manera més precisa, on es produeix exactament aquest canvi de direcció, mentre parles. En quina síl•laba? En quina vocal? Per tal que els elements d’una enumeració s’ “ordenin”, es “moguin” veritablement, un anuncia un altre. Dilluns, dimarts, dimecres, dijous… Un, dos, tres… La meva casa, el petit jardí, la vista del mar des de la meva finestra… En quina síl•laba, en quina vocal “notes” la coma? Aquesta vocal tònica prèvia al signe gràfic de puntuació es diu tonema. En aquest cas, el tonema de la coma, és l’última vocal tònica prèvia abans d’aquesta. Així doncs, el moviment del text parlat no coincideix exactament amb el del text escrit. La coma apareix ja en la vocal tònica anterior a la coma, no espera a acabar la paraula (l’autor ha deixat el text sobre paper i no pot fer més que posar la coma al final, per permetre la lectura de la paraula sencera, simplement). Això que sembla una obvietat comença a obrir el territori que volem explorar: el text escrit i el text sobre els peus no coincideixen exactament. Hem de traslladar, transportar, els signes del llenguatge escrit al llenguatge del cos i al parla.

Quan improvisem o quan parlem amb les nostres pròpies paraules, puntuem en temps real; el moviment del nostre discurs (conscient i inconscient) es trasllada a l’aquí i ara, directament. Com a actors, però, sovint hem d’apropiar-nos d’unes paraules que no són nostres. Sovint, a més, només coneixem l’autor pel que ens ha deixat escrit sobre el paper i hem, necessàriament, de refer el camí de la manera més precisa possible.

Aquesta exploració serveix a aquesta fi, potser a la quimera, d’interpretar correctament, si més no els senyals més codificats. De moment, ni tan sols les paraules i llur significat, els sentiments o els sobreentesos –a aquesta exploració també ens hi llançarem a través del cos; sinó tan sols la pròpia l’estructura del llenguatge, la puntuació i el vers.

Així doncs, hem quedat que canviem de direcció en angle recte en el moment en què pronunciem l’última síl•laba tònica abans de la coma; i la coma, parlada, “es produeix”. Imprimeix un moviment específic al discurs. El modifica.

I anem, ara, al signe de puntuació per antonomàsia. El que serveix per deixar les coses acabades. Dites. El que indica que hem acabat d’enunciar un pensament complet. El punt. Explora una frase qualsevol. Per exemple:

Diuen que m’assemblo a tu.

Fes el mateix procés. Explora què pots fer amb el cos, assumint que caminem cap a endavant fins a acabar la frase, quan arriba el punt. El caminar també és una simplificació, sí. El faig servir per mirar d’aïllar el moviment que imprimeixen els signes de puntuació tal com ho he vist fer als meus mestres, companys i alumnes , però deixant alhora un espai perquè renovis la teva atenció sobre ells i els redescobreixis. Si no, no ens faran servei, per a conèixer, i correrem el risc que es converteixin en un sobreentès més. Per fer-ho, miro la grafia del punt, al final del text, aturat, rodó, a terra. La seva concisió em suggereix recollir el moviment en la quietud. Qui sàp si mirat amb microscopi no semblaria una espiral. En tot cas vol parar, definitivament, o només per donar espai a un pensament nou. Busca alguna cosa que expressi això. Al llarg dels anys, els meus alumnes i jo mateixa, ens hem ajupit, assegut i fins i estirat a terra. A mi, personalment, m’agrada sentir el tonema quan m’estiro a terra completament. Fes coincidir, en tot cas, la caiguda del cos amb la vocal tònica prèvia abans del punt i observa.

I ara, entre tots dos -el punt i la coma- hi ha, literalment, el punt i coma. Aquest signe separa elements prèviament separats entre si per comes, o no; i enuncia, al seu torn, una part de la frase, un pensament pràcticament acabat, complet. Vegem un exemple:

Sovint ténen les dents endavant; deuen fer la pipa fins més tard que els altres.

O aquesta altra:

Ell passarà els seus dits sobre la seva, de llana, sota el ventre, i no podrà evitar comparar la llaneta del ventre de l’Eileen amb la que ell ven; tindrà vergonya i somriurà de poder guardar-se la vergonya per a ell, secreta.

Busca un moviment que sigui consistent amb el que has trobat per expressar, per contenir, el punt i la coma. Explora’l i fes-lo cada vegada més simple, més definit. Recorda que repetir-lo ha de ser senzill perquè compleixi la seva funció. Bé. Nosaltres acostumem a ajupir-nos alhora que canviem de direcció. Encara em sorprèn que bé que sona el punt i coma en fer-ho. Sense esforç. Com n’és de precís i senzill. Però has de trobar el moviment per tu mateix, només tu saps si quan deixes anar els genolls, els turmells, deixes anar una mica més o menys d’aire en l’exhalació del tonema, etc. Camines connectat al discurs, perquè el portes sota els peus, i et mous en relació als canvis que en la línia recta imprimeix la puntuació.

Bé. Ens falta l’altra coma, la de l’aclariment. Del tipus:

Ben aviat hi haurà una teulada de vidre sobre els nostres caps, una mena de cúpula.

Explora-la també a meitat de frase, com en:

Una dóna té dons, això és així, que els homes no ténen.

Quan fem un aclariment -ja sigui que usem parèntesi, guions o comes- el discurs s’atura per un moment, aclarim tal cosa o tal altra, i reprenem on ho havíem deixat, per arribar fins al final de la frase.
Explora com t’atures en el tonema i com reprens el caminar just en el tonema anterior a la coma, parèntesi o guió, (o punt i seguit), que tanca l’aclariment. Aquest signe té, com veieu, dos tonemes, un d’entrada i un altre de sortida.

També les cometes, obren i tanquen. I, en castellà, també ho fan les interrogacions i les exclamacions.

Tornem a les cometes. Hem vist ja, de pas, que obren i tanquen. Fixa’t ara en la grafia de les cometes. Nota com per primera vegada un signe se situa en una línia superior respecte de el “terra” del text. Ens referim, amb elles, a paraules que vam dir en un altre moment o lloc, o a paraules literals dites per altres persones. Així doncs, es tracta d’un altre discurs, que d’alguna manera avançava fins al final de la frase, però en “una altra carretera”. Usa un nivell diferent respecte al terra i explora. Puja’t a una cadira, o a un esglaó per citar aquest text. Digues-ho tot des d’aquí, i torna on eres en el tonema de tancament:

Sí. He gosat dir: “Em dic Eileen Shakespeare i les teves sabates te les apedaces tu”; quan hauria hagut de dir : “sóc filla del meu pare, dóna’m, ja t’ho faig jo”.

Aprofito per parlar, a continuació, dels dos punts. Com veieu, serveixen per introduir una seqüència d’elements o bé, com en aquest cas, una cita. Busca una manera senzilla i clara de dir-li a l’interlocutor que anuncies allò que seguirà, en el tonema dels dos punts. Pots explorar amb l’exemple anterior. Crec que aquest senyal té a veure amb l’impuls que demana el canvi de nivell o l’inici de l’enumeració. D’alguna manera és com un “agafar forces” per dir el que segueix. Explora aixecar una mica els dos peus del terra, portant els genolls cap al pit, sense forçar, és a dir, fes un petit salt amb un i un altre peu, com un trot.

I anem ara a la interrogació. Què significa? Què vol indicar aquesta grafia? En espanyol, i en català quan la pregunta és llarga, el signe obre i tanca d’una manera preciosa, ascendent. S’obre des del sòl i acaba a l’altura de les cometes, a la zona alta del nivell del text. Cap a on s’obre? En el teatre, les preguntes solen estar adreçades al company, a un mateix, o a l’espectador. Explora un moviment que neixi obrint-se cap a ell, recorri la línia del text, caminant cap a endavant i es tanqui en una zona més alta.

Acostumo a flexionar els genolls al principi, caminar i estendre els braços cap a l’altre en el tonema de tancament. Descobreix el teu moviment. Avalua si et modifica.
Per a tots els signes que hem exposat, el treball és el mateix. Explora el moviment que s’ajusti amb la màxima precisió al sentit del signe i nota si en el tonema la teva veu, sense esforç, expressa d’una manera clara aquest moviment. Si hi ha esforç a la gola, el moviment no és vàlid. Aquesta és la prova de foc, sense més.

I finalment, veiem els punts suspensius. M’agradaria emfasitzar que ni les comes ni els punts suspensius impliquen, necessàriament, una pausa. Les comes poden separar sirremes i, per tant, permetre una pausa entre cada element de l’enumeració o aclariment, com imprimir una inflexió sense pausa quan trenquen un sirrema. Per exemple, a la frase: La nena, rebel, corria. El sirrema “la nena rebel” es veu modificat i la coma pot fins i tot modificar el sentit de la frase. Si el text estigués escrit sense puntuació, aquesta frase podria permetre diferents lectures. Però en tot cas, la coma no demana una pausa, perquè és el sirrema el que mana. La coma modifica l’estructura subjacent però no separa el nom del seu qualificatiu, com vam veure en capítols anteriors. “Nena” i “rebel” segueixen, en l’idioma, íntimament unides. El mateix passa si empro punts seguits o punts i apart. Si aquests separen sirrems, la pausa és més difícil, gairebé impossible. Només podré retenir una mica el temps. Si no, potser fins i tot, hi cabrà un silenci.

Anem, ara, als punts suspensius. Aquests poden, com les comes d’aclariment, separar sirremes entre si o bé trencar-los. Poden, fins i tot, trencar paraules, síl•labes. Quin és el seu sentit? A costat i costat dels punts suspensius hi ha diferents pensaments o matisos d’un mateix pensament, que prenen un nou rumb. En concret, el pensament situat a la dreta del signe interromp l’anterior, que queda inacabat o completat d’una forma inesperada. Explora com pots expressar això mentre camines el text. La carretera és la mateixa. El pensament interromput i el que pren el seu lloc ocupen el mateix nivell de text. Què fem? A mi m’agrada fer un ensopec, un canvi de peu. D’aquesta manera, pots fer o no, una pausa; però no sistematitzes una pausa cada vegada que trobes uns punts suspensius. En el teatre de Txèkhov i en la majoria de teatre contemporani, tenir traça a ensopegar, a canviar de peu, et serà de gran ajuda.

I, finalment, si no hi ha signe que impliqui necessàriament una pausa, fins ara, tampoc no hem vist cap signe que impliqui necessàriament una “emoció”. Els signes de puntuació serveixen per indicar canvis de pensament. Sobre ells, en principi, hauríem de poder imprimir qualsevol acció, sentiment, etc.

I, no obstant això, ens falta l’exclamació. La mestra Coralina Colom deia que amb l’exclamació, l’autor ens indica que, per qualsevol motiu, en aquella interjecció, paraula o frase, no va pot “contenir” l’emoció . La llum circula pel cable i, tot d’una, salta una espurna. Qualsevol text, sense exclamacions, pot dir-se treballant amb un cable més gruixut, contenint tota l’emoció sense fer espurnes (com solen demanar els grans personatges de les tragèdies de Shakespeare, per exemple). En uns altres, les espurnes salten contínuament. En algunes comèdies, es desborden de tal manera les situacions, que afecten “exclamativament” als personatges. En unes altres, a les quals anomenem “alta comèdia” els atorguem un gruix de cable més gran. Tanco parèntesi.

Explora aquesta frase:

Vine’m a buscar, per Déu !

Observa la grafia de l’exclamació una línia vertical descendent fins al terra per tancar. Explora aquest moviment. Has d’estar especialment atent a obrir la gola i deixar que la veu flueixi lliure per expressar el que sigui que passi dins teu. Salta sobre els teus peus en el tonema. Escolta què passa. Prova amb una ai! O amb un oh! Compara’ls amb ai, oh. M’agrada treballar amb el salt sobre els peus perquè noto literalment com l’aire, la veu, travessen tot el cos en sentit vertical. Crec que hi ha alguna cosa d’aquest moviment tan senzill que trasllada bé el sentit de l’exclamació sense afegir-li significats ni esforços extra. Explora si et serveix. En les exclamacions breus, d’una sola paraula, interjecció o sirrema pots flexionar els genolls per saltar a l’entrada de l’exclamació i caure en l’accent de sortida. Deixa anar el cos mantenint la verticalitat, en l’accent de paraula. En el tonema. Si l’exclamació és llarga, com en l’exemple anterior, simplement caminan fins al final de la frase i salta per caure sobre els peus en la última paraula, just en el tonema de tancament. No afegeixis cap esforç durant la frase, simplement deixa que es mantingui el nivell d’energia.

Doncs, bé; hem repassat els signes de puntuació i hem mirat de traslladar aquest sistema escrit al cos, per posar el text sobre els peus. Prova i depura els moviments dels diferents signes de puntuació treballant sobre un text sencer. Explora si d’aquesta manera pots escoltar el text d’una manera més àmplia, sense esforç a la gola, ajustant-te al llenguatge, els signes, pauses i silencis del text. Abans de començar a explorar-ne els significats.


[1] En aquest article faré servir com exemple, frases de l’obra Eileen Shakespeare, de Fabrice Melquiot, en la traducció catalana de Cristina Genebat.
[2] Gemma San Germán i Teresa García Valenzuela, entre d’altres.

One Comment

Leave a Reply