Actuació

La respiració creativa (Una primera lectura II)

By 14 juny 2014 No Comments

Vam veure en el capítol anterior un exercici de primera lectura que em sembla, personalment, una meravellosa manera de començar un treball de text (especialment en dramatúrgies de sistemes psicològics o mixts) i que és compatible amb l’establiment de jocs propis dels sistemes lúdics, visualitzacions, i per descomptat, per a l’anàlisi per l’acció.

Habitualment, no obstant això, quan m’arriba un text a les mans, els personatges ja han estat assignats i haig d’arribar al primer dia d’assajos amb el text memoritzat. És possible que per metodologia de treball o senzillament perquè els processos d’assaig són cada vegada més breus, es comenci a treballar amb una proposta d’escenografia o fins i tot amb un facsímil de la mateixa i amb una idea de posada en escena prèvia. Què cal fer llavors? Perquè la qüestió és que habitualment, començo a treballar sol i davant el paper. La resta de l’equip ha iniciat ja el seu procés. L’exercici de primera lectura descrit en l’article anterior és una bona manera de començar a treballar tots alhora. I no obstant això, per iniciar el procés com a actors, ens pot servir de referència per mirar de trobar un lloc d’escolta i d’observació del material equànime i lliure de prejudicis.

Miraré de descriure a continuació com ordeno aquest treball personal previ a l’inici dels assajos. Com sempre, descriuré tècniques i conceptes diversos, tot el que m’ha facilitat aquest tan íntim i solitari treball, amb el desig de, traslladant-les, deixar-les en aquest espai comú, de tornada al núvol, perquè es transformin i creixin.
En primer lloc, quan m’arriba un text a les mans, miro de recollir immediatament les impressions que percebo més directament d’aquest: la seva grandària, el seu estil i nivell de llenguatge, la seva forma sobre el paper (vers, prosa, puntuació, mesura de les rèpliques, si hi ha o no acotacions, com s’anomena als personatges, etc.), les imatges que descriu, les associacions que desperta en la meva imaginació, en el meu cos, els detalls més absurds o insignificants i fins i tot els passatges que sento que em resultaran més difícils d’interpretar, les zones més denses i les que flueixen més lleugeres. Prenc nota de tot això, literalment.

En aquesta fase, a la qual anomeno la de les “primeres impressions”, miraré de descriure alguns exercicis que podem explorar per “reconèixer” d’una forma intuïtiva el text que tenim entre mans.
El primer és “La respiració creativa”[1]. Agafa diferents textos dramàtics de diferents autors i llegeix les seves primeres paraules. Sense pensar, sense veure abans el títol ni preveure com han de ser dits. Simplement respira en silenci mentre llegeixes la primera frase, deixa que l’aire entri i surti lliure i sense bloquejos. Deixa que la primera frase t’arribi fins als peus com si entrés pels teus ulls i a través de la columna descendís, travessant-te, fins a la terra. Parla-la en veu alta. Escolta les paraules una vegada has parlat. Percep què sents. I agafa’n una altra. Un altre text, un altre autor, una altra obra.

Què fas?
/
Fa exactament un any que va morir el nostre pare, un cinc de maig, tal dia com avui; el dia del teu sant, Irina.
/
No. No. Gens.
/
Present, capità! Què mana?
/
Hipogrifo violento/que corriste parejas con el viento, / ¿dónde, rayo sin llama, /pájaro sin matiz, pez sin escama, //y bruto sin instinto/natural, al confuso laberinto/de esas desnudas peñas/te desbocas, te arrastras y despeñas? (…)
/
Anem. Prova una mica. Anem. Has de menjar.
/
Què és el que passa?

Nota si la primera frase t’ha demanat agafar aire més d’una vegada o si ha entrat en tu, directa, en una sola inhalació.

Nota en quina zona del cos se situa la rèplica. Com a guia, pots distingir tres zones del cos: la del cap (relacionada amb els pensaments), la del cor (relacionada amb els sentiments o les emocions), la de la pelvis/ vísceres (relacionada amb les passions i també amb l’acció).

Quines imatges o associacions inconscients han sorgit? Pren-ne nota.

Observa. Juga-hi. D’alguna manera, la fase de percepció podria anomenar-se d’ “inhalació” i la d’emissió de la veu d’ “exhalació”, encara que impliquin respiracions successives. Aquest concepte m’ajudarà més endavant a descriure altres nivells de treball, deixem-ho apuntat, per ara. Diguem només que l’exercici de “respiració creativa” té a veure amb la inhalació. Hi ha alguna cosa en les primeres paraules d’un text, que el situen en una atmosfera, en un joc, en un espai ficcional, en un nivell de llenguatge específic. Pots, finalment, tenir aquest treball present en la lectura de qualsevol rèplica. Convertint la lectura de les línies de text en una meditació, per dir-ho d’alguna manera. Percebent el caràcter, la mesura, el pes, el so de les paraules. Probablement notis que la teva atenció oscil•la, decau i torna a enfortir-se, passa per tot el text sense fer res més que respirar. Fluidament. I sense entretenir-t’hi massa.

Després dóna’t un temps, pot ser fins i tot un dia, abans de tornar-hi.
Si et ve de gust, busca fotos, objectes, rememora moments del passat, somia entorn del material. Llegeix notícies o esdeveniments relacionats d’alguna manera amb ell. Dibuixa, pinta, camina. Tot el que sorgeixi. Per a mi, aquesta primera percepció del text és fonamental. Miro de no oblidar-la mai.

A partir d’aquí, enunciaré com a guió la resta d’exercicis o treballs que realitzaré fins a arribar al primer dia d’assajos i, com acabo de fer amb aquest de “la respiració creativa”, els aniré desenvolupant en articles successius. Aquests seran: separar el text en sirremes, caminar la puntuació i altres tècniques per a la comprensió i la memorització; l’anàlisi per l’acció, els jocs i les visualitzacions i l’entrenament específic, si es requereix.

Fet aquest apunt, reprenem on ens havíem quedat. Hem de llegir una altra vegada el text. Aquest cop, marcant els sirremes amb un llapis. De nou, la comprensió del material no serà més que una superposició d’impressions. Miraré de no llegir atorgant un sentit més enllà del sirrema, sinó percebent el sentit ple de cada sirrema i l’ordre en què es presenten. Em sembla que en aquesta separació primera, en les paraules i en l’espai entre elles, hi ha la meva llibertat. Concretament en el sirrema i en l’espai entre sirremes, precisament pel fet que aquests permeten pauses entre si sense que se sacrifiqui la comprensió de la frase, s’obre un espai infinit per a la respiració, i també per a l’acció, per als canvis de pensament, per a la imaginació. Llibertat de relació amb l’interior i amb l’exterior em serà infinitament útil a partir d’aquest moment. D’aquesta manera, doncs, llegeixo el text per segona vegada.

I sobre aquesta base, començaré a memoritzar el sentit de les paraules de la manera més intuïtiva possible. Fent apostes atzaroses, que es mantinguin el més obertes possible a una nova lectura. Personalment, crec que la manera de memoritzar el text no és mai neutra perquè ja hi ha l’idioma, l’estructura subjacent del llenguatge, que té un primer nivell de comprensió que haig de respectar tant gramaticalment com semàntica. I després hi ha, a més, l’entonació que li imprimeix la puntuació. La puntuació, si més no quan està escrita amb consciència i sentit, és la forma en què l’autor ens comunica els seus canvis de pensament, és un codi a través del qual ens transmet els seus processos interns o bé ens deixa lliures als propis (perquè, com sabeu, de vegades l’autor ens dóna les paraules agrupades sense puntuació, apel•lant a l’estructura subjacent del llenguatge que acabem d’esmentar). De vegades, usa majúscules quan vol transcendir l’exclamació perquè la seva ànima ja no pot cridar més, o per qualsevol altre motiu que el remou de dalt a baix (!). D’ altres, descriu amb especial cura les pauses i els silencis. D’altres, empra el vers. D’altres encara, ens allibera d’acotacions. Sigui com sigui, l’autor es comunica amb nosaltres, i com a professionals, hem de comprendre primer i interpretar després.

Els que treballeu amb mi sabeu que m’encanta caminar. Caminar les paraules i fer-les bategar al ritme de les pròpies passes, moure’ns al llarg del discurs a través de l’espai puntuat del text, és una bona manera de portar a l’exterior el mapa en clau descrit sobre el paper. Descriuré, però, com he anunciat, el treball sobre sirremes i puntuació en articles apart. Diguem només, que en aquesta fase, memoritzaré deixant les paraules lliures d’acció, encara, això sí. Per a això, miro de dir les paraules fent tot tipus de coses: primer caminar i després el que se m’acudeixi: córrer, cuinar, cosir, imaginant alhora situacions en què seria possible que aquestes paraules fossin dites i tot de persones diferents dient-les. Apropant-me les rèpliques. Integrant-les. Dient-les en veu alta tal com les recordo, desordenades, i fins i tot amb les meves pròpies paraules i tornant al text per revisar les connexions entre ambdues “memòries”. Aquestes dues memòries es convertiran, en els assajos i després en l’actuació, en les canonades per on circularan simultàniament el monòleg interior, la rèplica dita, l’acció, la relació amb el company, amb l’espai, amb els objectes que descrivíem en el primer article d’aquest blog.

I després, ve l’anàlisi per l’acció. Marcaré amb un cercle les zones en què intueixo que es troben l’esdeveniment original i l’acció principal de la peça i les seves ressonàncies en les rèpliques del meu personatge, escena a escena.

I si identifico alguna estructura de joc o entrenament específic que pot aparèixer o ha d’intervenir en el procés, i per la qual es requereixi una preparació concreta (accent o dialecte, cantar, ballar, tocar algun instrument, esgrima, etc.) em prepararé també en aquest aspecte en paral•lel al treball de memorització.

Sobre com afrontar l’anàlisi per l’acció i les estructures de joc tornarem, també, en escrits apart.
Així és doncs, com miro d’arribar a un primer dia d’assajos. I, sí. Un cop allà, simplement em desprendré de tot això per atendre al moment present, a tot allò que sorgeixi en l’aquí i ara. Al meu entendre, aquest treball personal, el de tots els membres de la companyia, no ha d’imposar-se, ni guiar ni ser guiat, sinó tot alhora, com la canya de bambú. Ha de funcionar com a partner. I crec que el temps del qual disposem en cada procés concret és important però de vegades no és determinant. Els processos més horitzontals obren molts interrogants, però no són necessàriament menys sistemàtics o més lents que els verticals o jeràrquics. Cal posar de part de cadascun treball personal i alhora, una extraordinària atenció al moment present en el treball en comú. Aquest serà l’espai de la nostra llibertat.


[1] Així l’anomenava, quan el vaig conèixer, la professora Coralina Colom. El record i la pràctica el poden haver transformat, però.

Leave a Reply