Actuació

Lírica, èpica i drama

By 11 gener 2015 No Comments

Hem anat veient, en entrades anteriors, com començar a analitzar un determinat text teatral. En concret, hem vist que podem identificar-ne les estructures, des de les més invisibles (les que són pròpies de l’idioma en què està escrit) a les més visibles (com la seva puntuació, que ja destaca a cop d’ull sobre el paper, o la seva forma i grandària, per exemple). També hem parlat de la respiració creativa, de l’acció; fins i tot de les impressions més intuïtives que podem extreure d’un text a través de diferents tècniques o jocs. D’ alguna manera doncs, fins ara s’han generat dos grans grups de continguts a tenir en compte: uns es refereixen a la forma, i uns altres, al fons. A cavall entre tots dos es troba, em penso, l’element que tractarem aquí avui, i que em sembla important introduir abans de començar a estudiar el treball de dicció de vers i prosa. En aquest sentit, l’ordre de la meva exposició no és atzarós i aquesta estructura “menys visible” haurà de ser respectada per la forma més visible en què s’expressi, això és, en el vocabulari, la puntuació, tant si està escrita en vers o en prosa. Identifiquem doncs, avui si “el text escrit per a l’escena” [1] que tenim entre mans és eminentment líric, èpic o dramàtic [2].

En la lírica pura, l’espectador s’identifica al 100% amb el “jo” del text. La seva expressió és directa, no referim terceres persones ni ens separem de l’espectador adreçant-nos a aquest com a quelcom diferent a nosaltres mateixos. El convidem, sense dir-ho, a entrar en “nostra=seva” pròpia ànima. “Qui” i “a qui” es fonen en un de sol. En la “relació” lírica, a manera de síntesi, diria que tota la meva atenció està en “l’ésser”, en el “mi mateix”. La lírica és, l’expressió del “jo”. En l’actuació, l’intèrpret posarà l’atenció cap a l’interior. A més, en l’expressió lírica pura, intèrpret i espectador són un. L’actor dirigeix tots els estímuls (la reverberació de l’espai, el so de la seva pròpia veu, la seva pròpia resposta emocional i la de l’espectador) de nou cap al “si mateix”, alimentant-lo, atorgant-li progressió. En fer-ho, provoca aquest mateix procés en l’espectador. Escènicament, un actor sol trobar lírica pura en determinats recitals de poesia (sempre que no estiguin dramatitzats, és clar).

En la “relació” épica pura, el text s’adreça directament a l’espectador. En el text teatral èpic, l’espectador és l’autèntic interlocutor i li és atorgat un rol determinat des del qual “comprendrà” els esdeveniments. Com a actors, hem de mantenir això en ment fins i tot, i sobretot, quan parlem amb altres personatges: la nostra atenció principal està doncs, en l’espectador. Dit d’una altra manera, no en l’acció dramàtica, sinó en l’efecte d’aquesta acció sobre l’espectador. Trobem aquesta relació en la tragèdia grega, en el teatre brechtià [3] i en gran part del teatre contemporani (encara que no sempre en estat pur, sinó combinat amb altres; en parlarem també més endavant).

I finalment, la relació que estableix el drama pur. Veurem dos personatges, com a mínim, embolcallats per una mateixa situació dramàtica i amb unes determinades circumstàncies donades i que actuen per la resolució d’un determinat conflicte. L’actor, en el joc dramàtic pur, posa tota la seva atenció en l’altre, en el “tu”. Avança en l’acció dramàtica en relació als diferents personatges i situacions de l’obra. En el drama pur, tot interlocutor de l’actor es troba dins de la mateixa situació dramàtica, mentre que l’espectador presencia aquesta “com qui mira pel forat del pany” [4]. El teatre d’Ibsen i Strindberg en serien exemples.

No obstant això, en el teatre contemporani abunden els híbrids, tant en l’escriptura com en les posades en escena de textos que podrien ser originalment “purs” . ¿Com sé, com a actor, quina “relació” predomina, en els casos en els quals n’identifico més d’una? Una manera de resoldre la qüestió podria ser supeditar les relacions menys visibles a aquelles que ho són més. Tant des del text com des de la posada en escena. Miraré d’explicar-me. En moltes obres dramàtiques clàssiques, podem identificar monòlegs o soliloquis eminentment “lírics”. En aquests casos, crec que aquests s’han d’integrar en l’acció dramàtica, que és la que els dóna sentit. L’actor, doncs, sense perdre per descomptat la connexió amb si mateix, posarà l’atenció sobre l’acció, “arrossegant” d’alguna manera amb ella, aquests fragments de diferent “caràcter”.

En certs recitals poètic, en canvi, se solen incloure aquests mateixos soliloquis o monòlegs teatrals i s’hi interpreten com a poemes aïllats; l’estructura que engloba un recital poètic és, com hem esmentat més amunt, eminentment lírica. Per tant, aquesta estructura més visible –la del faristol i el vestuari formal- dominaria la dramàtica, en aquest cas. Sovint observem això mateix en les versions de concert on s’inclouen temes d’obres de teatre musical.

Darrerament, i especialment en les revisions contemporànies de textos clàssics, tant des de la dramatúrgia com des de la posada en escena, ens trobem sovint textos en les quals els personatges s’adrecen al públic en ocasions molt puntuals. En aquests casos, se sol fer a l’espectador partícip de l’acció dramàtica com si aquest fos un personatge més. D’alguna manera, doncs, predominaria la relació dramàtica entre els elements del joc teatral.

I hi ha també una altra manera prou comuna de revisar els clàssics. Consisteix a presentar l’obra pràcticament tal com va ser escrita però evidenciant en tot moment la presència de l’espectador i “obrint” tota l’acció de l’obra cap a ell. Els actors/personatges estan, d’alguna manera, adreçant-se a l’espectador en tot moment, doncs, i no només de manera puntual. A més, a diferència del descrit en el paràgraf anterior, se li atorga a l’espectador una presència per se, i aquest no es troba ja necessàriament dins de la situació dramàtica. Sol evidenciar-se, fins i tot, el mateix espai escènic i temps reals de la representació, diferenciant-los per tant dels temps i espais dels personatges. En aquest cas, la relació èpica, predomina sobre la dramàtica. L’actor ha de posar la seva atenció sobre l’espectador en tot moment, això és: no pas en l’acció dramàtica, sinó en l’efecte d’aquesta acció sobre l’espectador, segons el rol que li hagi estat atorgat.

Finalment, i sobretot en la nova dramatúrgia contemporània, hi ha textos en els quals identificar quina és la relació “dominant” està lluny de l’obvi. Sovint, fins i tot, trobem que el text permet més d’una tria possible. Les possibilitats de lectura i per tant, les apostes actorals i de posada en escena es multipliquen. Les decisions creatives preses en aquest sentit determinaran i organitzaran els diferents elements en joc generant diferents nivells de lectura. Desitjo que aquest escrit, en aquells casos desesperats, us faci, si més no, una mica de companyia.

lirica-epica-drama


[1] Ho descric d’aquesta manera per evitar referir-me només als textos dramàtics, perquè l’actor acostuma a haver de treballar escènicament amb textos de diferents gèneres.
[2] Com veieu, a més, les definicions que faig de lírica, èpica i drama, no coincideixen amb les dels gèneres literaris del mateix nom. Em refereixo amb aquests termes a les relacions que s’estableixen entre intèrpret, text i espectador, en una determinada proposta escènica.
[3] Tampoc no cal confondre la relació èpica, que decribinm aquí, amb el “teatre èpic” descrit per Bertold Brecht, que evidentment comparteix característiques amb aquella perquè es refereix al fet escènic, però representa tot una teoria teatral: llegiu el Petit Organon per al teatre, https://es.scribd.com/doc/24993807/Brecht-Bertolt-Pequeno-organon-para-el-teatro-completo-1948
[4] Segons la popular imatge del teatre naturalista. Llegiu https://arteescenicas.wordpress.com/2010/02/10/teatro-del-siglo-xix-teatro-realista-y-naturalista/

Leave a Reply