Actuació

Sobre la Mort

By 21 maig 2014 No Comments

En una entrada anterior, hem parlat llargament del partner. En concret, sobre com el fet d’observar els elements en joc des d’aquesta perspectiva ens pot ajudar a estar presents en l’aquí i ara, sintonitzar constantment amb “la vida”, fora de nosaltres, en moviment constant i projectada en qualsevol centre d’atenció. Avui parlarem del mateix, des del punt de vista contrari; i a la definició negativa del partner, que té a veure amb “la vida”, l’anomenarem precisament la Mort.

La Mort, doncs, és tot allò que ens allunya de la vida i que, per tant, torna la nostra actuació maldestra, previsible i lletja. La Mort, com el partner, perquè són dues cares de la mateixa moneda, pot entendre’s personificada, ja que el seu comportament la fan assemblar-se més a una persona que no pas a un objecte inert.

Parlem doncs, del seu rostre. Així com el partner té infinits rostres, perquè és canviant per naturalesa, el rostre de la Mort és exactament el mateix, sempre. I, en concret, és exactament la meva pròpia cara. En particular, la meva expressió més malvada i burleta. I no canvia. Quan em distrec, sorprenc la Mort, el meu “pitjor jo” rient a la meva esquena. Com a molt, la cara de la Mort canvia una miqueta d’expressió però tot just com en un malson o en un mirall de fira, perquè continua sent “jo mateixa” en la meva pitjor versió. Així és el rostre de la Mort.

I, com es comporta la Mort? Segur que heu observat com, en els vostres entrenaments, hi ha algú encarregat d’anar-vos fent caminar en cercles cada vegada més petits quan la instrucció que voleu seguir és precisament ocupar tot l’espai caminant en totes direccions. O que algú us fa passejar amb la mirada baixa, ignorar als companys, colpejar els objectes en comptes d’absorbir-ne el pes, ensopegar o trepitjar el terra fent un terrible soroll, o tot plegat alhora. Doncs bé, aquest algú és… la Mort! La Mort ens impedeix tractar els elements en joc com a partners (espai, company, text, objecte, etc.). La Mort odia el partner. Aquest és el seu caràcter.

La Mort es fa forta a la teva esquena. Més forta com més la ignores. Si notes que fas soroll en caminar i no li poses remei immediatament, acabaràs ensopegant en un linòleum buit! Un espectador es mou o estossega quan prepares un gran silenci dramàtic, però “tu a la teva, què oportú!, no pot tossir a la seva casa?”, llavors de segur que traurà un caramel i a l’espectador del costat li sonarà el mòbil. I adéu silenci. I, no obstant això, si en sentir la tos afluixes una miqueta, respires, esponges imperceptiblement la rèplica, resulta que el silenci arriba, gairebé en el moment exacte, encara que precedit d’una horrible tos que feia témer el pitjor. O si has de parlar per sobre d’una música i decideixes ignorar-la per “assegurar” el text, perquè la música “no et despisti”, aleshores segur que els teus passatges més subtils coincidiran amb els redoblaments de tambor i la música baixarà fins al inaudible quan emprenguis el teu magnífic crescendo. I no obstant això, per poca “seguretat” que tinguis en el text, quan escoltes la música, quina coincidència! (i això que encara no havies tingut temps d’escoltar la peça sencera) doncs resulta que acabeu tots dos alhora, com si fos feta expressament, fluïu en harmonia, descobreixes en ella nous matisos, i, per sorprenent que sigui el canvi que proposes, ella és capaç d’adaptar-se a l’instant i viatjar amb tu, talment com si t’escoltés, com és possible? És la música com a partner. I a l’inrevés, és l’infern a la Terra, oi? És per culpa de la Mort. La Mort es fa forta amb els teus descuits i amb les teves pors. Perquè la Mort s’instal•la precisament allà on no mires, allà on no escoltes, allà on no pares atenció. Un moment de descuit, i posa una mà a la teva espatlla; dos moments, i treu una cadira per asseure’s; tres moments, posa un sofà i una lampareta per llegir diari mentre dura la teva actuació; quatre moments…quatre moments… ai las, estàs perdut, ja se t’ha cruspit! La Mort se’t pot menjar.

I finalment, una altra qualitat de la Mort és la seva capacitat d’aprendre més ràpid que tu. I no només d’aprendre més ràpid, sinó d’incorporar abans que tu mateix les teves noves habilitats. D’això se’n dedueix que no importa quanta més experiència o aptituds artístiques tinguis, sempre t’hauràs d’enfrontar amb la Mort. És més, si la teva qualitat més preuada és la flexibilitat del teu cos, la Mort t’hiponitzarà amb ella i perdràs el món de vista. La teva actuació es tornarà gimnàstica, i amb això, la Mort es farà un loft al Teatre Nacional. O si cantes com un rossinyol, o les teves emocions flueixen tan meravellosament, o si ets tan bo servint les rèpliques als companys, totes elles, belles qualitats, oi? Allà hi haurà la Mort per fer-te’n enamorar i ofegar-te en les teves pròpies “virtuts”. La Mort es fa forta també amb les teves qualitats. Per tant, només pots vèncer-la amb un arma, que és la que tot ho deixa anar, aquella que a tot renuncia: a la Mort només la podràs vèncer amb el partner.
Bé, ja sabem amb quina arma podem vèncer la Mort. La vencerem integrant-ho tot. Tot allò que siguem capaços de percebre, sense enamorar-nos-en, prenent i deixant anar cada instant com un ocell entre les mans. I si, per distracció, ens encantem, actuant el més aviat possible. Perquè el temps juga sempre a favor de la Mort.

Així doncs, la Mort: té totes les meves qualitats, es fa forta tant amb elles com amb els meus descuits i les meves pors, aprèn més ràpid, es riu de mi a les meva esquena, té la meva pitjor cara, se’m pot cruspir, i només la puc combatre amb el partner. Però té una punt dèbil. I aquest punt dèbil és el seu caràcter. La Mort odia el partner. La Mort mai no voldrà ocupar el seu espai, l’espai de la vida; i com que el partner va allà on jo poso la meva atenció, en moviment constant i sempre fora de “mi”, la Mort mai no voldrà estar-se allà on posis la teva atenció. De fet, es farà fonedissa amb actitud ofesa, tan aviat com et tombis per mirar-la als ulls. Fugirà enduent-se els mobles, el diari i les sabatilles. Aquest és el seu punt feble. La Mort és covarda i mandrosa.

Conèixer l’enemic ajuda, però no basta per vèncer-lo. Aquesta és la batalla que hauràs de lliurar, no importa com en siguis d’expert o quant format estiguis en aquest bonic ofici de l’actuació. Dia rere dia, al teatre, caldrà que aprenguis a espantar la Mort.

Leave a Reply