Actuació

Una primera lectura

Fins ara hem parlat de les línies generals i conceptes que emmarquen la nostra manera d’abordar l’actuació. Avui comencem un nou capítol que mirarà d’exposar una sèrie d’exercicis, jocs i tècniques que al llarg dels anys hem practicat i que d’alguna manera sintonitzen, articulen el marc teòric anterior. En general descriuré exercicis que, sobre la base de la nostra experiència, estimulin la relació amb el material com partner (que foragitin, per tant, la Mort), serveixin per treballar estructures psicològiques i/o lúdiques -ja que aquest és el marc que usem habitualment- i puguin ser també una eina d’entrenament per a quan no estiguem trepitjant escenari.

Comencem per aquest que anomeno “La primera lectura” [1] i que està especialment indicat per a textos clàssics, complexos (en prosa o en vers) amb una forta barrera formal a aquest nivell, però alhora amb estructures psicològiques o trames ben identificables. És un primer contacte amb el material, es practica dempeus, amb text i llapis en mà. Ens posarem tots en cercle, i llegirem la peça, tots els personatges i totes les rèpliques sense repartir encara, sota una sèrie de premisses.

En primer lloc, llegirem només en el centre del cercle, allò que comprenguem perfectament, d’una manera o un altra (aquesta comprensió és intuïtiva i alhora exigent, tant de sentit gramatical, com emocional). Sigui com sigui, per dir les paraules en veu alta, haig d’estar convençut del seu significat (encara que, per descomptat, puc equivocar-me). Per exemple, l’obra comença amb les paraules “Bon dia.” Llegim en silenci des de la nostra posició en el cercle. Llegeixo i comprenc en silenci i, en aquest impuls, vaig al centre del cercle i dic en veu alta i per a tothom “Bon dia”. Aquesta lectura en el centre del cercle no sol superar l’extensió d’una frase, com a molt d’un paràgraf i pot ser tan breu com un “sí”, un “no” o un “ah!”.

Haig de mantenir-me simple, llegint paraula a paraula, sense donar massa informació d’una vegada i emprant la puntuació correcta, per tal que la comprensió de les parts sigui el més clara possible per a tots els membres de la companyia.

Fonamental és que he de parlar amb la voluntat de comunicar el significat que he comprès, mantenint-me connectat amb aquest sentit de principi a fi durant la meva presència en el centre del cercle. Haig de cuidar la meva energia: no puc perdre’m ni dubtar quan rellegeixo en veu alta. Haig d’haver llegit i comprès fora del cercle i només llavors entrar a llegir per als altres.

A més, la comprensió primera no pot desvirtuar-se per un filtre de judici sobre allò percebut. Haig de ser honest amb la primera impressió i sortir a dir-la en veu alta, immediatament. Si dubto a mig camí, haig de tornar enrere, al cercle, i esperar a la propera oportunitat.

Pot passar també que més d’un digui la mateixa paraula en el mateix moment, coincidim en el centre i ressonin subtils matisos de comprensió de la mateixa paraula o frase. La premissa és que el grup ha de continuar la lectura des d’aquest punt. Com a grup hem de seguir endavant. Només tornem enrere si, per accident, parlem sense comprendre. En aquest cas hem d’interrompre immediatament i sortir del centre del cercle. Un altre company reprendrà des d’aquest punt. Hem de ser honestos amb el joc perquè aquest pugui desenvolupar-se de la millor manera possible.

I, finalment, si una paraula o passatge resulta opac, incomprensible, misteriós per a mi, fins i tot quan algú l’hagi dit en veu alta, haig d’assenyalar aquesta part del text, aquesta paraula o aquest passatge amb llapis abans de seguir endavant. Pot ser que es revelin passatges que resultin opacs per a tots els membres de la companyia. Aquestes troballes són or, aquí hi ha molta feina per fer.
Ens aturarem al final del primer acte. Sempre més enllà de l’escena, descrivint un arc prou ampli. Aquest és el primer estadi del joc.

A continuació, prendrem uns moments per a organitzar-nos. Tot just per llegir de nou el text del primer acte i rememorar els passatges que hem transitat. És un moment en silenci, tranquil però sense entretenir-nos-hi massa. Una revisió ràpida.

Després improvisarem amb les nostres pròpies paraules el que “sentim” o “recordem” que ha passat. Entre tots. Com a grup mirarem de ser el més precisos possible i alhora prendre la responsabilitat d’avançar cap a on percebem que es dirigeix l’obra. Prendrem nota de tot plegat immediatament en acabar. Encara no hi ha personatges, protagonistes, papers secundaris, direcció d’escena, etc. Res de tot això, encara. Qualsevol membre del grup pot sortir a mirar-s’ho des de fora, i entrar amb un element nou de joc o afegir-se a una situació ja generada per tal de desenvolupar-la.

Aquest treball pot portar-nos un o dos assajos, depenent de la dimensió de l’obra i de la seva estructura. Perquè és possible que l’obra estigui estructurada d’una manera clàssica, típicament entre tres i cinc actes que després es projectaran en un arc més gran. Sigui com sigui, llegirem, marcarem els passatges “misteriosos” i improvisarem en grans arcs, primer els actes i per finalitzar, la peça sencera. Crec que una bona mesura de referència és treballar dos actes per dia d’assaig.

I l’últim dia, ens prendrem el temps de revisar l’obra sencera i improvisar-la des del principi. De l’experiència d’aquesta “passada improvisada” per l’obra, sobre els peus, prendrem nota també de les nostres impressions. Volem passar per l’obra en un arc gran. Els detalls han d’imprimir-se sense pes, quedarà només allò que hagi deixat una empremta més profunda en nosaltres. Que així sigui. Pot ser que passatges sencers se’ns oblidin o no siguem capaços més que d’enunciar-los d’una manera molt esquemàtica o fins i tot barroera. Prendrem nota d’això també. Sense més ni més.

Al meu entendre, aquesta informació és molt valuosa per enfocar el nostre treball de posada en escena ja que ens dibuixa un mapa de la peça des de la percepció més intuïtiva. Potser d’alguna manera similar al que percebrà l’espectador en veure la nostra obra per primera i probablement única vegada. El nostre treball és el de portar llum a la foscor, i mirar amb el nostre joc de fer aflorar els passatges més profunds respectant-ne la complexitat. Podem fer servir aquestes primeres impressions com a referència. Després sempre podré afegir nivells de lectura invertint els pesos i densitats de cada part, parlo ara solament de les primeres impressions.

Al meu entendre, aquesta manera de començar el procés és també un bon punt de partida per a l’anàlisi per l’acció. L’enuncio en primer lloc perquè em sembla especialment intuïtiva i perquè en crear una lectura paraula per paraula [2] veritablement col•lectiva i equànime, les connexions que es generen en el material resulten, al meu entendre, especialment interessants.

Matiso també que és especialment adequada per a obres amb un nivell de llenguatge elevat o d’estructura molt complexa. Si l’espectador ha de trobar en la forma parlada una certa “barrera d’entrada”, crec que és millor enfrontar-s’hi el més aviat possible. A nivell pedagògic, a més, crec que els alumnes experimenten amb aquest joc el plaer pel llenguatge, cosa gens banal quan els enfrontes per primera vegada a un text complex. Crec que es deu al fet que poden traslladar la seva comprensió més intuïtiva a l’acció, donant sempre aquesta impressió com a vàlida (i valuosa!) i permetent i celebrant en la recerca la seva pròpia manera d’expressar-se, com a mitjà per anar-se apropant a la forma textual pas a pas, afegint progressivament nivells de comprensió. Finalment aquest és el treball que l’intèrpret, que la companyia, fa per apropar el text a l’espectador. A aquest primer nivell, fonamental, perquè la nostra comprensió del que succeeix és la base conscient o inconscient de la nostra actuació, se li afegeix tota la resta: l’anàlisi per l’acció, el treball de vers o l’exploració dels jocs de les estructures lúdiques, si n’hi ha, etc.

Com alguns dels qui llegiu aquestes línies heu experimentat aquest treball, us convido i encoratjo a explicar en els comentaris la vostra experiència, impressions o preguntes sobre aquest i per descomptat, sobre qualsevol dels temes que anem tractant en aquest blog. També us convido a proposar nous temes de treball; jo miraré d’exposar-los aquí amb el màxim detall.

 


[1] Ho vaig practicar per primera vegada amb el professor Gabriel Gawin, al Rose Bruford College de Londres, en un muntatge de l’obra Women beware women, escrita per Thomas Middleton el 1657. De temàtiques diferents, el període jacobià anglès, al qual pertany aquesta obra, empraria un nivell de llenguatge i una forma versificada assimilables a Shakespeare o als autors del Segle d’Or espanyol. Prengueu aquest resum tan imprecís com a simple referència.
[2]També d’una manera similar vaig veure treballar a en Joan Ollé, a l’Institut del Teatre de Barcelona, en un taller sobre L´hort dels cirerers, de Txèkhov. En aquest cas, no obstant això, els personatges sí es repartien, encara que vam anar canviant de paper fins que ens varen ser assignats els rols definitius. En aquest cas, la lectura era asseguts, més introspectiva, extremadament connectada i sensible.

Leave a Reply